Quinta puntata
Il finale della puntata precedente faceva presagire una svolta nella trama, e così è stato. In questa occasione, i personaggi maschili hanno avuto un peso maggiore nell'azione; ma di azione vera e propria non se n'è vista molta. Direi che, sotto questo aspetto, si fa notare un 'budget' molto inferiore rispetto ad altre serie, come «Il trono di spade»: le scene di combattimento sono poche, brevi e, per ora, con un numero di combattenti molto ridotto.
Tuttavia, si cerca (e si ottiene) una sensazione di azione attraverso una sceneggiatura ben costruita, dove anche gli spostamenti dei protagonisti, per esempio, creano una certa tensione. E, soprattutto, i personaggi acquistano profondità grazie a 'flashback' ben pianificati e a dialoghi che permettono di scorgere dubbi, contraddizioni e visioni del mondo che non si trovano nei romanzi di Salgari.
Qui, per esempio, abbiamo visto un Sandokan non del tutto certo della fedeltà di Yanez, e un Yanez che si trattiene per rispetto del dolore dell'amico; e, dal campo avverso, un Brook che riesce a capire le intenzioni di Sandokan e un sergente Murray (impagabile John Hannah in questo ruolo) capace di infrangere le rigide norme dell'esercito di Sua Maestà, quando c'è una causa (la sicurezza di Lady Marianna) che lo giustifichi.
Permettetemi di aggiungere che, finora, la serie ha un forte sapore di 'prequel', vista la grande quantità di 'flashback' che include e che ci raccontano le vicende dei protagonisti in momenti precedenti all'inizio della storia.
L'interesse, infine, si mantiene vivo e vegeto.
#Sandokan
«Ya habían cenado todos, y el padre les dijo unas palabras solemnes acerca de lo que nunca, bajo ningún concepto, debe hacer una chica decente.»
Decidme si esta no es para enmarcar! 
«—Mercedes, ¿estás dormida? Mercedes…
No tuvo contestación. Ser tierna no le salía. Recordó el Kempis: debía ir allí y abrazarla. Se levantó descalza.
—Perdóname, Mercedes.
—Anda, déjame, vete… —le contestó una voz terca.»
No, si terminaré leyéndome el Kempis por culpa de @editora@mastodon.social , ya verás tú...🙄
«Había comido dos bocadillos en una taberna del arrabal y bebido casi un litro de un vino buenísimo. Estaba alegre sin saber el motivo.»
Dos bocadillos y un litro de buen vino son un gran antidepresivo, chaval.
«Ya habían cenado todos, y el padre les dijo unas palabras solemnes acerca de lo que nunca, bajo ningún concepto, debe hacer una chica decente.»
Decidme si esta no es para enmarcar!
'Entre visillos', Carmen Martín Gaite
«Julia llegó cuando el Nodo [...]. Estaban enseñando unos embalses.»
Es que clava la descripción del ambiente, y sin recurrir a nada más que a la narración sencilla, neutra, casi aséptica, de lo que ocurre a cada momento. Con un lenguaje sencillo, frases breves, vocabulario de lo más común. Casi como si estuviera escribiendo para niños.
El capítulo nueve, enterito, para enmarcarlo.
cc/ @editora@mastodon.social
«Había comido dos bocadillos en una taberna del arrabal y bebido casi un litro de un vino buenísimo. Estaba alegre sin saber el motivo.»
Dos bocadillos y un litro de buen vino son un gran antidepresivo, chaval.
'Entre visillos', Carmen Martín Gaite
«Julia llegó cuando el Nodo [...]. Estaban enseñando unos embalses.»
Es que clava la descripción del ambiente, y sin recurrir a nada más que a la narración sencilla, neutra, casi aséptica, de lo que ocurre a cada momento. Con un lenguaje sencillo, frases breves, vocabulario de lo más común. Casi como si estuviera escribiendo para niños.
El capítulo nueve, enterito, para enmarcarlo.
cc/ @editora@mastodon.social
Sto pensando a un titolo per al mio blog, ditemi se vi piace o meno, o se qualche sostantivo sta chiaramente fuori posto:
«Abomini ortografici, pastrocchi lessici, strappi grammaticali, carneficine metafisiche, eresie letterarie e altri strafalcioni del Giorgio Grappa»
Per què no m'havíeu dit que Okular pot obrir els PDF en pestanyes?! Això és molt més civilitzat!
(Només cal anar a «Arranjament / Configurar l'Okular» i marcar l'opció «Obre els fitxers nous en pestanyes».)
El món està ple d'imbècils que, sense tindre ni puta idea de la pràctica pedagògica ni de què collons passa dins d'una escola o d'un institut, es passen la vida pontificant i dient "els mestres hauríeu de treballar així" o "els mestres hauríeu d'ensenyar això". Els imbècils més perillosos són els que, des d'un càrrec polític, tenen la força necessària per convertir en llei llurs bajanades i imposar-nos-les amb un embut.
Així que, amb l'autoritat que em dóna l'experiència*, vaig a aportar el meu granet d'arena al caos educatiu.
La primera cosa que s'hauria d'ensenyar en les escoles és a envellir. Enfrontar els nens amb la ineluctabilitat de la vellesa, després de les efímeres etapes d'infantesa, joventut i maduresa, tindria el doble efecte de fer-los mirar els adults, no com l'adversari que els impedeix el lleure, l'esbarjo, la felicitat, sinó com el mirall que els mostra llur futur i, d'altra banda, els portaria a aprofitar cada minut de vida amb la màxima intensitat i de la manera més conscient.
La segona cosa que haurien d'ensenyar les escoles, un cop assimilada l'anterior, és a morir-se. A més de portar-los a estimar i respectar la vida amb el deliri que mereix, descobrir la inevitabilitat de la mort els duria a estimar la vellesa com el no descomptat privilegi que ens permet de viure molts anys.
I menys burumballa com les matemàtiques o la gramàtica o la geografia.
* Si no heu pillat la ironia, no cal que seguiu llegint.
Verso il Centro Leopardi in bus. Il passeggero nel sedile dietro al mio mangia rumorosamente. 
La passeggera a mia sinistra parla sul cellulare di malattie, dottori, infermità... 
Verso il Centro Leopardi in bus. Il passeggero nel sedile dietro al mio mangia rumorosamente.
Giorgio Grappa :esperanto: